Carta d’un adoslescent durant el confinament

Escola Betúlia - Cartes del psicòleg

Benvolgudes i benvolguts,

Us faig arribar aquesta carta que tracta de com s’està vivint el confinament des del punt de vista d’un adolescent, el que li pot ajudar i el que necessita. Estem rebent molts recursos per a infantil i primària, és important ajudar als nostres infants, però també cal prestar atenció als adolescents que viuen una etapa especialment sensible. Per aquest motiu, us convido a llegir detingudament aquestes línies.

Ei! Bon dia,

No et facis il·lusions, no he volgut fer una rima al títol. M’ha sortit així, natural com sóc jo.

Igual et preguntes per què m’he decidit a escriure aquestes línies, doncs és molt fàcil, cada dia escolto recomanacions per als adults o per als nens i les nenes. Però què passa amb nosaltres?

Convé que recordeu que per a nosaltres, els adolescents,  estar confinats a casa té un plus de dificultat.

Tinc amics i amigues que han viscut la primera setmana com si fossin vacances i d’altres que s’hi han estressat des del minut 0. Cadascú té la seva realitat i ho porta com pot. Ara anem per la segona setmana i ja comença a  ser feixuc, i encara queden unes quantes setmanes més, millor no pensar-hi i anar dia a dia, o com diu el profe de llatí “Carpe diem” que vol dir “viu i gaudeix el moment”, més o menys.

Hi ha una cosa que he descobert en aquests dies, si estàs tota l’estona fent el mateix, al final t’atabales o allò que estàs fent deixa de ser divertit: m’ha passat jugant online amb els col.legues, o passant hores mirant vídeos al youtube o xatejant; un dia potser val, però quan portes 2 o 3 dies al final deixa de ser ok.

Me n’he adonat perquè em canvia l’humor, estic més irritable o m’agafa una sensació brutal d’apatia, de no tenir ganes de fer res. Potser serà veritat que em convé fer coses diferents i fer-me una mica de planning del dia. Al final tot és una qüestió de mesura i molt de qualsevol cosa pot ser negatiu; vaja que si et beus 10 litres d’aigua d’un cop tindràs un greu problema i ningú discutirà que l’aigua és la beguda més sana que hi ha, oi! Això queda entre tu i jo, no li diré a ningú de casa, no sigui que pensin que els estic donant la raó, o pot ser sí, ja veuré.

De totes maneres, crec que els pares podrien recordar que si veuen que he canviat alguna cosa i estic fent allò que se suposa que m’anirà bé, doncs no cal que els hi digui res més, no? A veure, em fa pal dir-ho, hauria de ser suficient si veuen que estic fent canvis i m’estic organitzant a la meva manera, tot i que entenc que ho fan pel meu bé, encara que a vegades se m’escapi un “bufff, quin pal”.

Aquesta situació també està obrant miracles a casa, ara t’ha tocat la loteria si vas a comprar el pa, treus el gos al carrer o baixes les escombraries. Et prometo que m’ho diuen fa 1 mes i no m’ho crec!

 També he de dir que pensava que em constaria més adaptar-me a aquesta situació, encara que no és fàcil igualment, fins i tot hi ha alguns amics i amigues que ho estan vivint com jo. Penso que el que està fent que sigui més suportable és:  que tinc el meu espai amb certa privacitat, que puc connectar-me amb els amics i petar la xerrada i riure una estona, que començo a fer les tasques que m’envien d’escola i encara que a vegades no em vingui de gust veig que el dia passa més ràpidament perquè vaig fent coses diferents, com abans del confinament. A veure si descobriré que sóc un poeta, una altra rima sense esforç… Ah! I una cosa important que valoro molt quan el fem servir a casa … “el sentit de l’humor”, encara que hi ha moments que pot ser difícil de trobar. Tots estem fent coses diferents i no és fàcil trobar l’equilibri tots plegats.

Per cert, parlant d’equilibri, com que ara tenim tant de temps hem rescatat del traster jocs que teníem oblidats com la Playstation, el parxís, els escacs o el bingo. Però això sí, t’he de dir que hi ha vegades que em pot venir de gust fer una partida i d’altres que no tant, no oblidis que tinc una edat i potser les meves necessitats, tot i sent les mateixes, no coincideixen en el temps o en la forma de satisfer-les. Mama i papa, vosaltres vigileu que no em faci mal, encara que no ho digui ho valoro i segur que arribarà un dia que reconeixeré l’esforç que esteu fent. Espero que vosaltres també em reconegueu quan esteu orgullosos de mi i quan faig les coses bé. No oblideu que estic descobrint qui sóc i que en aquest trajecte de descobertes puc encertar i em puc equivocar, si m’equivoco intentaré rectificar i, si no me’n surto, demanaré ajuda; potser a un de vosaltres, o potser a algú em qui tots tres confiem, sé que això ús tranquil·litzarà, encara que us preocupi temporalment.

Bé, no pensava escriure tant. Tu que em dius que mai explico res, veus!! Quan ningú m’interromp sistemàticament per dir-me el que he de fer i m’escolta ja m’agrada parlar, com a mínim m’és més fàcil i no tinc el NO per resposta.

Ja sé que no és fàcil per a ningú de nosaltres conviure tant de temps tancats a casa, però estic descobrint que és possible fer-ho. Que si tots posem de la nostra part ho podem aconseguir i que, encara que em costi reconeix-ho, ja m’estic acostumant. Estic desitjant que això acabi, com tots, però també estic veient que hi ha moltes coses que no estaven fent junts i que ara m’adono que molen. Coses tan senzilles com dinar i sopar junts.

PJ.

Espero que us hagi agradat i us hagi recordat coses que per ser òbvies podem, oblidar-nos-en.

Seguim sumant,

Pere Clavero                      

Psicòleg orientador educatiu                                                                                                                         Col. 11990

Categories: Escola, Psicòleg
Etiquetes: Confinament, Psicòleg